La síndrome del cor de l’atleta no és una malaltia cardíaca

corazon-atleta 1

L’esforç físic aïllat provoca una resposta fisiològica aguda
La pràctica d’un esforç físic comporta una sèrie de respostes per part del nostre organisme. Si aquest es realitza només en un determinat moment, de manera aïllada, com per exemple jugar un dia un partit de tennis, nedar a la platja o a la piscina, jugar un partit de futbol, realitzar una caminada per la muntanya o pel camp etc., i això no es repeteix en dues o tres setmanes o més temps, estem enfront d’una “Resposta Fisiològica Aguda”. En aquest tipus de resposta l’organisme intenta suplir les necessitats temporals d’aquest esforç físic, però aquest esforç o treball no deixa cap petjada i ha servit per passar una estona aïllada d’esport i poc més. En resum, es realitza una demanda aguda i s’obté una resposta també aguda.

5320260029_1ff3eb8297_b

Una altra cosa és quan aquest esforç físic es repeteix amb una determinada intensitat, durada i periodicitat en el temps; clarament estem davant d’un “entrenament”. L’edat de l’individu i la condició física de la qual es parteix al principi de tot el procés influeixen en major o menor grau sobre les possibilitats d’aquestes variables (intensitat, durada i periodicitat en el temps de l’esforç físic). També hi influeix la peculiaritat de cadascun a respondre d’una manera o d’una altra a aquest entrenament. Aquesta peculiaritat ve donada pels factors genètics que condicionen la resposta en el rendiment. Es a dir, que encara que un grup de persones realitzi el mateix entrenament, la resposta serà diferent per estar condicionada per factors genètics individuals. La resposta que obtindríem enfront d’aquest estímul de l’exercici físic continuat seria la d’una adaptació crònica de l’organisme en general.

Els efectes biològics que tenen lloc com a conseqüència d’aquesta adaptació crònica es manifesten bàsicament sobre el sistema múscul-esquelètic, (hipertròfia del múscul, augment de la força, velocitat, elasticitat major dels lligaments etc.);  sobre la sang (augment del hematòcrit, hematies, etc. ); sobre la composició corporal (reducció del greix corporal, augment del múscul o massa magra etc..); però sobretot, els canvis més importants, són els que tenen lloc sobre el sistema d’aportació d’oxigen, constituït principalment per l’aparell respiratori i pel sistema circulatori ( cor, artèries, arterioles, capil·lars, venes).

Sobre l’aparell respiratori podem dir molt poc, ja que encara que es produeixen uns canvis molt importants durant l’exercici físic, si aquest sistema aquesta en condicions normals no és causa ni origen de cap limitació durant l’esforç.

Sobre el cor es produeixen uns canvis bàsicament definits per una hipertròfia del múscul cardíac (augment de grandària de la fibra cardíaca), augment de les cavitats dels ventricles, reducció de la freqüència cardíaca en repòs i en l’exercici submàxim i aparició d’alteracions en el ECG basal, com algun tipus d’arítmia, sempre benignes. Tot aquests canvis produeixen el que ha donat a dir-se “la síndrome del cor de l’atleta” i és l’expressió d’una adaptació crònica del cor a una demanda continuada en el temps i a una determinada intensitat d’exercici.

És obvi que el múscul cardíac es diferencia del múscul esquelètic, tots comprenem que un treball físic ens pot portar a l’extenuació per esgotament del múscul esquelètic i que aquest per recuperar-se necessita un temps de repòs i de descans, lògicament el cor no es pot prendre ni un segon de descans.

cor atleta 4

Aquestes diferències ens fan comprendre que encara que es tracti de músculs, les diferències entre ells són evidents. Des del punt de vista de l’emmagatzematge d’energia el múscul esquelètic té una disponibilitat de prop d’una hora i a partir d’aquesta tira mà d’altres fonts de glucosa i després dels greixos etc. En canvi, el cor té molt poc espai dedicat a l’emmagatzematge. Tant és així, que la seva energia s’esgotaria si realitzéssim un esforç màxim en uns 16-18 segons i en condicions de repòs en 40 segons aproximadament. Estem llavors davant d’unes cèl·lules musculars cardíaques especialitzades a obtenir molt més ràpidament molècules d’alta energia que la resta de cèl·lules musculars, però al seu torn, per obtenir aquesta gran quantitat d’energia aquestes cèl·lules tenen una dependència gairebé exclusiva de l’oxigen.

L’extracció de l’oxigen per part del cor des de la sang es realitza “al màxim” fins i tot en repòs, fet aquest que no té lloc en el múscul esquelètic ja que en repòs aquest extreu el 25% del total de l’oxigen que li arriba i en el màxim esforç pot arribar a extreure entre el 75-80%. El cor, per suplir aquestes necessitats majors durant l’exercici, el que fa és “augmentar” la grandària de les “canonades” que li porten la sang. És a dir, augmenta la grandària de les “artèries coronàries”, aquestes s’adapten augmentant el calibre, bé temporalment durant l’exercici, vasodilatació, bé augmentant el diàmetre dels vasos de manera constant. Per això podem trobar en els atletes d’elit com ara ciclistes, corredors de fons etc. artèries coronàries amb una grandària el doble o el triple, que el calibre d’un individu normal.

Una altra adaptació del cor quan es realitza un entrenament aeròbic regular és un allargament de la fibra muscular cardíaca que comporta un augment de les cavitats cardíaques, això és el que es coneix com cardiomegàlia. Les conseqüències d’aquest augment de la grandària són que en cada “embolada” de sang el volum d’aquesta és major, i per tant, la quantitat d’oxigen que transporta la sang en cada batec està augmentada. Una altra de les adaptacions importants és la reducció de la freqüència cardíaca tant en repòs com en l’esforç submàxim (entre el 70-75% del màxim). Això significa que en un individu en repòs, sense entrenament, el seu cor té una freqüència de batecs per minut d’aproximament 70 i com la quantitat de sang que bombeja de mitjana és al voltant de 70 ml. en cada batec, si multipliquem les dues xifres obtindrem un total de 4.900 ml. de sang per minut (aquesta xifra es coneix com a despesa cardíaca, quantitat de sang bombada pel cor en un minut).

El cor d’una persona sense entrenament batega 70 vegades en un minut quan està en repòs, si està entrenada unes 40 vegades

En un individu entrenat, en repòs, el seu cor pot bategar al voltant de 40 batecs i com el cor d’aquest individu està engrandit, la quantitat bombada seria major,  suposaria aproximadament una mitjana de 120 ml. de sang en cada “embolada”, si multipliquem els dos valors obtindrem un total 4.800 ml. Podem observar com en repòs es bombeja la mateixa quantitat de sang pels dos individus.

Una altra diferència es dona a nivells d’exercici submàxim. L’individu no entrenat està començant a cansar-se i l’individu entrenat per fer el mateix esforç i bombar la mateixa quantitat de sang que el no entrenat necessita menys pulsacions i per tant realitza el mateix nivell de treball amb menys esforç. Ja en l’esforç màxim podem observar com els dos individus tenen als seus cors bategant al màxim, com és lògic podem calcular com l’individu entrenat bombeja més sang que el no entrenat i pot, de vegades, aconseguir aquest increment fins a un 70-80% més de sang en un que en un altre. És lògic doncs que l’individu entrenat realitzi esforços mes durs i de major durada en bombar el seu cor més sang.

5192042989_2e31841420_b

Pel que fa a la freqüència cardíaca hem vist que amb l’entrenament aquesta pot reduir-se en repòs i en l’exercici submàxim, però en l’exercici màxim aquesta no es modifica. La freqüència cardíaca màxima ve condicionada normalment per l’edat, la formula per calcular-la és 220 menys l’edat en anys (un individu de 40 anys tindria la seva freqüència cardíaca màxima en 180 batecs). És a dir per molt que s’entreni un individu, aquesta no es modificarà, però tal com hem vist abans la diferència amb el no entrenat és que bombarà més sang estant els dos a la mateixa freqüència cardíaca.

Aquests canvis sobre la freqüència cardíaca en repòs i en l’esforç submàxim suposen l’adaptació més important que el cor realitza com a resposta a l’entrenament entre totes les modificacions que s’engloben dins de la “síndrome del cor de l’atleta” i que fa anys eren considerades com una malaltia cardíaca i avui dia sabem que són normals.

Advertisements

Quant a CAP Turo de la Peira

Centre assistència primària Nou Barris Barcelona
Aquesta entrada s'ha publicat en Notícies i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Ens interessa la teva opinió

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s